I si la construcció de la personalitat ara necessités no només d’imatge? I si ja entenem que una imatge sola pot tenir tantes lectures que necessitem condicionar-les? I si la societat ja ha integrat tant que una foto és només això, una foto, i no té connotacions sobre la realitat?
I si per poder seguir construint la nostra identitat hem d’afegir més coses a la imatg perquè aquesta ha perdut valor en un món absolutament visual? I si estem tornant a un món on allò rellevant és el que dius i fas i no el que ensenyes? I si les xarxes socials no fossin superficialitat i també aportessin contingut moral?
Si fossim positius pensaríem que, potser, la poesia i la imatge estan tornant a arribar als joves i que estan tornant a conncectar amb els joves, però veient analizant els textos aquesta hipòtesi queda pràcticament descartada.
Els continguts són sempre tòpics. Llocs comuns reiterats milions de vegades per la societat i els seus mitjans d’adoctrinament. Poques vegades, per no dir mai, aporten una visió crítica del món. Semblen aturats en l’estètica humanista, als anys 50, a l’American Dream.
Llavors, no estan totes les frases i totes les imatges construint una mateixa personalitat, idealitzada gràcies als mass media, i, a la vegada, aniquil·lant el pensament crític? Potser el que tothom busca és l’acceptació del grup social, el sentir-se estimat recaptant ‘likes’ i comentaris com ‘guapa’ (la immensa majoria són dones/noies) i així aconseguir un cert grau d’autoestima?
Potser és simplement això? La construcció d’una identitat acceptable per al grup requereix de compartir tòpics i retrats que mostrin quant feliços som.